Una segona residència al nucli urbà d’un poble de Valladolid, caracteritzat com gairebé tots, per la fragmentació i la irregularitat de les parcel·les i construccions existents.

Una única façana al carrer, de dimensions molt reduïdes i un solar de forma impossible, format per murs tapials de pedra.

La solució que es va trobar va ser la d’introduir un pati de dimensions màximes possibles, de forma quadrada, al centre de la parcel·la, de manera que tot l’habitatge s’ordeni al voltant d’aquest pati.

El pati està ficat de manera que segrega les diferents estances amb la seva sola presència, sense necessitar envans, portes o passadissos. El pati les façanes del qual de vidre permeten percebre els límits de la casa, que són els murs mitgers de pedra i que aconsegueixen aprofundir la percepció espacial, aconseguint una casa més gran. El pati s’entén com a peça o habitació més important de la casa, senzillament que no té sostre.